Les primeres notícies que tenim de Montgó es remunten al 1314, en un pergamí conservat a l' arxiu municipal de Torroella, on es descriuen els límits d' aquesta població. Al nord linda amb el "Port de Montgó". Sabem que a la baixa edat mitjana algunes terres de Montgó eren conreades per propietaris que, probablement, en la seva major part o en la seva totalitat, no eren habitants del terme i parròquia d’Empúries. És possible que amb la fundació del monestir de monges de Vilanera (prop de l’actual carretera que va de l’Escala a Albons) l’any 1328, les religioses rebessin terres a Montgó que a través de compres varen anar ampliant. Probablement aquestes monges varen fer sots establiments emfitèutics a pagesos dels veïnats d’Empúries. Poc a poc, amb la decadència del monestir, les terres es van anar abandonant durant els segles XV i XVI. No sabem si aquest abandó va ser total o parcial. Durant el segle XVI hi ha, segurament una notable activitat pesquera per part de pescadors de Begur, de l’Estartit-Torroella, d’Empúries i possiblement de Roses, que continua en el segle XVII. La riquesa dels caladors de Montgó i els seus voltants explica l’aparició, a finals del segle XVI i principis del XVII de dues o tres hipotètiques “botigues” de pescadors, no explotades directament pels seus propietaris (cap d’ells del terme d’Empúries) que tenen a veure amb l’activitat pesquera i coralladora. Es probable que hi hagués també al port de Montgó una certa activitat comercial (tenim documentada pel segle XVI l’extracció i càrrega de pedra de calç per part de vaixells mercants), donat que era un acceptable port de refugi per les naus.
Sabem que, a partir de l’any 1587 va començar la construcció de la torre de defensa que es troba al cim de la muntanya de Montgó i que aquesta torre està acabada i amb guarnició el 1599. No disposarà d’artilleria fins el 1601. La seva guarnició estava composta de dos soldats. Un d’ells artiller i l’altre comandant de la torre. A principis del segle XVII tenim documentats alguns episodis amb vaixells corsaris sense cap impacte directe per part de l’artilleria de la torre. Tenim documentada guarnició a la torre, com a mínim fins a 1653.
El fet que a Montgó es trobés el límit jurisdiccional del comtat d’Empúries front a la vegueria de Girona (sota la jurisdicció reial) ha fet que històricament Montgó fos escenari d'infinitat de disputes, no sempre pacífiques, i conflictes judicials, que comencen el 1579 i no acaben fins el 1758, entre els habitants d’Empúries i Port de l’Escala, pertanyents al comtat d’Empúries i els de Torroella de Montgrí, vila reial que pertany a la vegueria de Girona.
A partir de la segona meitat del segle XVII començaríem a trobar una recuperació o increment de les terres conreades a Montgó (bàsicament vinya i cereals i a partir del segle XIX també blat de moro i farratges ) a través d’establiments fets pels representants del comtat d’Empúries a colons que haurien arribat al port de l’Escala a partir de la segona meitat del segle XVII. Finalment a principis del segle XVIII els conreus a Montgó abasten tots els terrenys susceptibles de ser conreats a la part baixa i també a la part que, pel nord, va fins a l’Illa Mateua.
La família Sureda, actual propietària del Càmping Illa Mateua, arriba a l’Escala pels volts de 1670 procedent de la comarca de la Selva (la branca masculina) i de Madremanya (un encantador i pintoresc poble prop de Girona) la branca femenina. El primer terreny que adquireixen a Montgó, el 1674 és una vinya. Posteriorment en els següents 25 anys es converteixen en els propietaris més grans de Montgó. Conreen la vinya i els cereals alternant aquesta activitat amb la pesca i el comerç marítim de cabotatge. Aquesta família, durant l’últim quart del segle XVII protagonitza diversos enfrontaments amb les autoritats municipals de Torroella de Montgrí per qüestions de límits jurisdiccionals tant a mar com a terra. Concretament a Francesc Sureda se’l troba pescant sense llicència a les mars jurisdiccionals de Torroella, raó per la qual serà multat diverses vegades donada la seva reincidència. Ell mateix serà un dels cabdills i instigador de la revolta que es va produir a l’Escala el 1697 per negar-se a pagar els delmes del peix a les autoritats corresponents.
Tornant a la història més propera, podríem dir que el càmping Illa Mateua comença el 1958 quan l’hereu de la família Sureda, Martí Sureda Farrés, avi matern del que això escriu, va arrendar els terrenys que avui ocupa el càmping (en els quals hi conreava vinya i blat de moro) a una societat filial de la Societat General d’Aigües de Barcelona creada per explotar establiments que satisfessin la incipient demanda del públic campista.
El 1966 el meu pare va tramitar els permisos i va construir les instal·lacions per fer el seu propi càmping que ja tenia nom: “Illa Mateua”, però les autoritats municipals del moment, sorprenentment , varen negar-li l’autorització d’obertura. Terrenys i, ara, instal·lacions varen haver de continuar sent llogades a la mateixa societat que regentava un establiment veí dedicat al mateix negoci.
No va ser fins l’any 1988 que el càmping Illa Mateua va veure la llum, de manera molt modesta, amb el nom de Montgó Mar, que va ser canviat l’any següent per evitar confusions amb establiments propers. El nou nom va ser Paradis que va durar fins el 2003. A partir del 2004 i aprofitant un nou rumb a la gestió del càmping es van prendre dues decisions cabdals. La primera, fer justícia amb la història i tornar-li al càmping aquell nom que el meu pare, que tant va treballar per fer aquest somni realitat, li havia volgut posar, i que les miops autoritats municipals del moment no van autoritzar. La segona, fer justícia amb la societat que ens envolta i que ens permet, amb la seva confiança, seguir treballant per assolir cada dia nous reptes de futur; sobretot amb la part més desvalguda d’aquesta societat dedicant un 1% de la totalitat dels ingressos del càmping a aquelles organitzacions no governamentals que tenen per finalitat ajudar als que més ho necessiten. Aquest compromís s’ha plasmat en una acta notarial que detalla les ONG’s a les quals cada any, al final de la temporada, fem la nostra aportació solidària. En aquest mateix compromís notarial ens hem declarat “Càmping anti-taurí” convençuts i ferms defensors no sols de les persones sinó també d’un tracte correcte amb els animals i d’una relació amable i sostenible amb la natura que ens envolta.
És des d’aquesta filosofia de compromís que la família Guillem-Sureda-Trías, amb tanta il·lusió gestiona el càmping Illa Mateua i estarà amatent a totes les propostes que per, part dels nostres clients i amics, ens arribin per tal de millorar i adaptar aquest càmping a les noves tendències i exigències de la societat actual.
Martí Guillem i Sureda, director